La història de Corea no es pot comprendre sense entendre el Període dels Tres Regnes, una etapa fonamental que va aproximadament des del segle I a.n.e fins a finals del segle VII. Durant aquests segles, tres regnes: Goguryeo, Baekje i Silla van dominar la península coreana, construint estructures polítiques complexes, desenvolupant una cultura pròpia i assentant les bases de la identitat coreana que perdura fins als nostres dies.
Tot i que aquests regnes van coexistir durant segles en un equilibri fràgil, la seva rivalitat constant no va impedir que compartissin una llengua comuna, creences similars i una visió del món influïda, però no dominada, per les grans potències veïnes de la Xina i el Japó. El resultat va ser una civilització única, que va florir enmig de la competència, la diplomàcia i la guerra.
ELS ORÍGENS DE GOJOSEON
Abans de la consolidació dels Tres Regnes, la península coreana va estar habitada per comunitats agrícoles i guerreres organitzades en confederacions conegudes com a Samhan (Mahan, Jinhan i Byeonhan). Aquestes societats ja practicaven la metal·lúrgia del ferro, cultivaven arròs i mantenien contactes comercials amb els regnes xinesos del nord. La caiguda de l'antic regne de Gojoseon, cap al segle II a.n.e, va crear un buit de poder que va permetre a les elits locals enfortir les seves estructures polítiques i militars.
En aquest context, les regions del nord i del sud van evolucionar de manera diferent. Al nord, les comunitats frontereres s'enfrontaven directament amb les prefectures xineses, cosa que va afavorir l'aparició d'un poder militar fort: Goguryeo. Al sud, la riquesa agrícola i el comerç marítim van propiciar el desenvolupament de Baekje i Silla, regnes que van emergir de confederacions més descentralitzades. Així, cap al segle I a.n.e, el mapa polític coreà es començava a configurar al voltant de tres entitats amb identitats pròpies, però profundament connectades.
GOGURYEO: EL REGNE DEL NORD
Fundat, l'any 37 a.n.e, Goguryeo va ser el més septentrional dels tres regnes i, en molts aspectes, el més ambiciós. Ocupava àmplies zones del nord de la península i de Manxúria, en un territori muntanyós que va condicionar el seu caràcter militar i la seva organització social. La seva geografia el va obligar a desenvolupar una defensa natural, però també a expandir-se constantment per controlar recursos i rutes comercials.
El poder de Goguryeo es basava en una aristocràcia guerrera que sostenia un monarca amb autoritat sagrada. Al llarg de la seva història, el regne va mantenir una relació complexa amb les dinasties xineses: va alternar moments de guerra oberta i intercanvi cultural. Al segle IV, sota el regnat del rei Sosurim, es va adoptar oficialment el budisme, no només com a religió sinó també com a instrument de cohesió política. La nova fe va portar l'escriptura xinesa, l'arquitectura monumental i una refinada producció artística, visible als murals de les tombes reials, on apareixen escenes de caça, banquets i rituals xamànics.
El rei Sosurim de Goguryeo
L'apogeu de Goguryeo va arribar durant els segles V i VI, quan sota reis com Gwanggaeto i Jangsu, el regne va estendre el seu domini sobre vastes regions del nord-est asiàtic. La seva capital, traslladada a Pionyang, esdevingué un centre polític i cultural de primer ordre. Tot i això, aquesta mateixa ambició el va portar a enfrontaments prolongats amb la Xina i amb els seus veïns coreans, debilitant-lo progressivament fins a la seva caiguda final l'any 668, davant de la coalició de Silla i la dinastia Tang.
El rei Gwanggeto BAEKJE: EL SUD-OEST DE LA PENÍNSULA I LA RELACIÓ AMB EL JAPÓ
Al sud-oest de la península va sorgir Baekje, fundat l'any 18 a.n.e pel príncep Onjo. La seva ubicació privilegiada, amb accés tant a les rutes marítimes com a les planes fèrtils de l'interior, va afavorir el desenvolupament d'una societat refinada i comercialment activa. En poc temps, Baekje va aconseguir mantenir un contacte estret amb els regnes del sud de la Xina i amb l'arxipèlag japonès, convertint-se en un important pont cultural entre els tres mons.
A través de Baekje, el budisme, l'escriptura xinesa i nombroses tècniques artístiques i arquitectòniques es van difondre cap al Japó, on influirien profundament a la formació de l'Estat i de la cultura japonesa antiga.
Baekje també es va distingir pel seu art: les estàtues de Buda en bronze daurat, les delicades joies i les pagodes de pedra revelen una sensibilitat estètica molt desenvolupada. Políticament, el regne va adoptar un sistema centralitzat, però amb una aristocràcia poderosa que sovint va limitar el control directe del monarca. La seva ambició per dominar la conca del riu Han, clau per al comerç i la comunicació amb el nord, el va portar a freqüents conflictes amb Goguryeo i Silla.
Finalment, l'any 660, Baekje va ser derrotat per l'aliança entre Silla i la dinastia Tang, marcant el començament de la fi de l'equilibri tripartit que havia caracteritzat la península durant segles.
SILLA: DE LA PERIFÈRIA A LA UNIFICACIÓ
El regne de Silla, fundat segons la tradició el 57 a.n.e, va néixer al sud-est de la península, en un territori inicialment muntanyós i aïllat. Durant segles, Silla va ser el més petit i menys poderós dels tres regnes. Tot i això, la seva estabilitat interna, la seva habilitat diplomàtica i la seva particular estructura social el van portar a convertir-se en l'unificador de Corea.
La societat de Silla estava organitzada segons un sistema conegut com a “rang ossi” (golpumje), que determinava l'estatus social de cada individu segons el seu llinatge. Aquest sistema, encara que rígid, va proporcionar cohesió i va permetre a la monarquia mantenir el control sobre la noblesa. Al segle VI, Silla va adoptar el budisme com a religió oficial, impulsant una gran transformació cultural i espiritual. La construcció de temples, la fundació d'acadèmies i la creació d'un art caracteritzat per l'elegància i el simbolisme reflecteixen l'auge d'aquest regne.
La seva diplomàcia va ser igualment notable. En lloc d'enfrontar-se directament als seus rivals, Silla va buscar aliances estratègiques, especialment amb la poderosa dinastia Tang de la Xina. Gràcies a aquesta aliança, va aconseguir derrotar a Baekje l'any 660 i, pocs anys després, a Goguryeo el 668. Encara que la Xina va intentar establir el seu domini a la península, Silla va aconseguir expulsar les forces Tang i consolidar el seu control el 676.
Durant els segles següents, Silla esdevingué un focus d'esplendor cultural. La seva capital, Gyeongju, tenia temples monumentals, palaus i tombes reials cobertes d'or i jade. Les famoses corones de Silla, amb les branques en forma d'arbre i els adorns de jade, simbolitzen la connexió entre el poder terrenal i el diví. Va ser una època de pau relativa, prosperitat i florida intel·lectual que marcaria profundament la identitat coreana.
RELIGIÓ, ART I SOCIETAT: CULTURA COMPARTIDA
Tot i les seves diferències polítiques, els tres regnes van compartir un conjunt de valors culturals i espirituals que els unien més enllà de les fronteres. El budisme va exercir un paper central com a religió i com a ideologia estatal. Des de la seva introducció a Goguryeo al segle IV, es va difondre ràpidament a Baekje i Silla, transformant l'arquitectura, la literatura i la visió del món. Els temples es van convertir en centres d'educació i art, i els monjos en intermediaris culturals entre Corea, la Xina i el Japó.
L'escriptura xinesa va ser adoptada com a sistema oficial, cosa que va permetre la creació de registres històrics, tractats diplomàtics i poesia. Tot i que l'idioma coreà de l'època encara no tenia una forma escrita pròpia, aquest ús del xinès clàssic va consolidar la tradició literària i administrativa que més tard donaria lloc al hangul, l'alfabet coreà inventat al segle XV.
En l'àmbit social, els tres regnes van anar consolidant una jerarquia clara: a la cúspide, el monarca i la noblesa; després els funcionaris i militars; i a la base, pagesos, artesans i esclaus. Tot i això, la mobilitat social, encara que limitada, existia, sobretot a través del mèrit militar o del servei religiós.
LA UNIFICACIÓ I EL LLEGAT DELS TRES REGNES
La unificació de Corea sota Silla al segle VII no va ser només un esdeveniment militar, sinó també cultural i simbòlic. Per primer cop, la major part de la península compartia un mateix govern, una llengua comuna i una identitat política. El procés d'integració no va ser immediat: les regions del nord, van conservar certa autonomia i van donar lloc més tard al regne de Balhae, mentre que Silla va consolidar el seu poder al sud.
El llegat dels Tres Regnes va perdurar en múltiples formes. En el pla artístic, els murals de Goguryeo, les escultures de Baekje i les corones daurades de Silla són avui patrimoni de la humanitat reconegut per la UNESCO. En l'àmbit polític, el model de monarquia centralitzada, la burocràcia basada en el mèrit i l'ús de l'escriptura com a instrument de govern van servir de base per als regnes posteriors.
Però, sobretot, aquest període va deixar una herència espiritual i cultural profunda. La idea d'una Corea unida, orgullosa de la història i de la identitat, té les arrels en aquests segles de lluita i creativitat. Els coreans contemporanis encara veuen en el període dels Tres Regnes l'origen de la seva nació, un temps en què es va forjar l'essència del que vol dir ser coreà.
En conclusió, el Període dels Tres Regnes de Corea va ser una era d'esplendor i de conflicte, d'intercanvi i transformació. Durant més de sis segles, tres regnes van construir sistemes polítics sofisticats, van fomentar una cultura brillant i van desenvolupar una espiritualitat que va transcendir les fronteres. De la seva interacció, de vegades violenta, de vegades cooperativa, en va sorgir la base d'una civilització que, malgrat les invasions i les divisions posteriors, mai no va perdre el sentit de continuïtat històrica.
